Un fals alquimista

El debat sobre si va ser fonamentada la gran fama d'alquimista que va tenir Arnau de Vilanova ha durat segles, però en l'actualitat els estudiosos estan d'acord a considerar totalment falsa la dedicació d’Arnau a l’alquímia. Les raons en contra són concloents:

  • Els seus escrits mèdics no demostren més que un interès i uns coneixements superficials en l'alquímia, i, si es té en compte que una bona part del corpus alquímic pseudoarnaldià té una orientació mèdica, la separació tallant entre totes dues activitats seria inexplicable.
  • La dedicació a l’alquímia d’Arnau no està documentada per cap text coetani ni per l’inventari de llibres trobats a la seva mort.
  • Els estils i metodologies de les obres mèdiques i alquímiques són totalment diverses.
  • Les tradicions manuscrites del corpus mèdic i l'alquímic es presenten ben diferenciades.
  • L’anàlisi particular de la transmissió textual dels escrits alquímics del corpus arnaldià ha anat revelant el caràcter apòcrif de cadascun d'ells.

La recerca, doncs, s’encamina cap a les causes de l’atribució d’un vessant alquímic del mestre, anàloga a la del corpus pseudolul·lià: les principals claus apuntades fins ara (Calvet i Pereira) han estat la investigació farmacològica d’Arnau, el profetisme escatològic i el cristocentrisme dels seus tractats espirituals, la seva fama de nigromant, la recerca de la prolongació de la vida i l’or potable a la cort pontifícia, així com la possible activitat alquímica de personatges del seu entorn proper (deixebles, seguidors, secretaris i familiars). Una altra hipòtesi és que l’origen de l’atribució seria una confusió amb l’alquimista occità Perarnau de Vilanova, que hauria estat l’autor del primer nucli del corpus alquímic arnaldià (Rodríguez Guerrero).

El cas de Pseudo-Arnau no és únic: de fet, l'alquímia era un saber que tendia per regla general a la falsa autoria concentrant els seus textos sota l’autoritat de grans noms de les ciències antigues i medievals: el mític Hermes Trismegist, Aristòtil, Roger Bacon, Albert Magne o Ramon Llull. Sens dubte les condemnes i el descrèdit sobre aquest saber van dur els autors reals a l’anonimat o a la pseudoepigrafia durant molt de temps. I amb l’atribució a les figures intel·lectuals més encimbellades guanyaven prestigi i la validesa intel·lectual per als seus escrits i per a una art marginada i posada en qüestió pel pensament ortodox.

Gesner

Il·lustració:The practise of the new and old physicke (Londres 1599), centrat en els remeis destil·lats, inclou la versió anglesa de l'Epistola de sanguine humano distillato pseudoarnaldiana.

Campus d'excel·lència internacional U A B