La medicina és una ciència o una tècnica?

Escrita probablement a principis de l'última dècada del segle XIII, el De intentione medicorum d'Arnau de Vilanova posa les bases de la seva epistemologia mèdica en plantejar-se si la medicina és una ciència (scientia) o una tècnica (ars) i quines diferències hi ha entre els objectius del metge i els del filòsof natural. Aquest tractat és el que aborda més extensament aquesta qüestió, però la mateixa posició es pot rastrejar, des d'un principi, en altres de les seves obres. El punt de partida immediat sembla ser la distinció d'Avicenna de la doble via a la veritat (la filosòfica i la mèdica), tot i que no en reconeix explícitament la influència. En canvi, cita Galè, que Arnau interpreta en aquest sentit. La conclusió d'Arnau és que el metge és un tècnic pràctic que es guia pels sentits (artifex sensualis et operativus) i per tant s'ha de centrar en el coneixement dels particulars perceptibles que siguin útils per a la curació, tot deixant de banda tot allò que el distregui seus objectius, en contrast amb el filòsof natural, que cerca la comprensió general dels processos naturals i la seva causa primera. N'és un exemple la discordànça sobre el nombre de membres principals entre Aristòtil, per a qui l’únic és el cor, i Galè, segons el qual, a més del cor, ho són també el fetge, el cervell i els testicles, ja que tots aquests òrgans allotgen les facultats naturals corresponents (respectivament vitals, nutritives, animals i generatives). Mentre que Averrois només accepta la veritat d'Aristòtil, Arnau pretén conciliar totes dues autoritats: d'una banda reconeix que el cor el principi remot de tots els processos, però d'altra banda assenyala que per al metge és més útil la interpretació de Galè, atès que ha de cercar amb els sentits la causa dels trastorns en l’òrgan que els pateix en cada cas (el principi pròxim); en canvi, si seguís el criteri del filòsof, sempre hauria de tractar el cor, inútilment. Segons assenyala Arnau, una de les vies possibles per tenir el coneixement sensible és la dissecció, però amb els vius aquesta no és possible i cal inferir l'estat dels òrgans interns a partir de l'observació de la salut de les virtuts. Vol dir aquesta referència que Arnau practicava la dissecció a Montpeller? No ho sabem del cert, però seria possible, atès que consta que Henri de Mondeville hi va fer una demostració anatòmica pocs anys després, el 1304.  

Aquest "instrumentalisme mèdic" arnaldià (McVaugh) allunya la medicina tant de l'especulació teòrica com de l'empirisme antiintel·lectual. Arnau, alhora que considerava la medicina com una ars, identificava la concepció de la medicina com a scientia amb l'averroisme mèdic. Això podria ser motiu, encara que potser no l'únic, per als atacs a Averrois que es troben en el De intentione medicorum i en altres obres seves.

Tanmateix, anys després, en el Speculum medicine (c. 1308), Arnau passa a considerar la medicina com a ciència en la definició que en dóna a partir de la d'Avicenna: medicina és la ciència que cerca conèixer les disposicions del cos humà com a cos sanable, conservar la salut que ja té o recuperar la que hagi perdut tant com sigui possible. A partir d'aquí divideix la medicina en dues parts: la teòrica i la pràctica. Mentre que la medicina teòrica estudia les disposicions del cos sanable en la mesura que és necessari per a dur a terme la seva tasca, la pràctica mostra la manera correcta d'actuar segons les necessitats de les disposicions donades a conèixer per la teòrica.

Il·lustració: Dissecció a la Facultat de Medicina de Montpeller, foli de La Grande Chirurgie de Guiu de Chaulhac (1363), Faculté de Medecine, Montpeller, Musée Atger, ms. H 184, f.14v.

Campus d'excel·lència internacional U A B