Història

El GRES (Groupe de Recherches sur les Ecritures Subversives) es va constituir el 1995, després d’una fusió amb ALPES (Atelier de Lectures Plurielles et d’Ecritures Subversives). Podem considerar, per tant, que el GRES és una continuació i un perfeccionament d’ALPES. Aquest darrer reunia tant estudiants de Tercer Cicle que s’especialitzaven en el camp dels estudis literaris de Filologia Francesa i de Teoria de la Literatura, com professors de literatura del Departament de Filologia Francesa i Romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la intenció d’estudiar i analitzar autors que la crítica literària francesa ha considerat com il·legibles, tal com s’ha establert el concepte en escrits crítics i acadèmics: Roussel, Jarry, Sollers, Guyotat…

En un primer moment els objectius del grup eren bàsicament fer un servei als estudiants, treballant a partir de seminaris textos que, normalment, no es tenien en compte a l’aula. El seminari permetia una discussió enriquidora sobre l’actualitat, sobre les publicacions i la vida cultural francesa en general. A poc a poc, es va veure la necessitat de traslladar la idea al professorat de literatura del Departament, i el GRES esdevingué un espai obert de comunicació entre estudiants i docents.

És així que, durant el curs 1998-99, el GRES tractà la problemàtica de l’escriptura subversiva, intentant definir què era, qui la podia conformar i quins grups, moviments, escoles havien aportat teories per explicar-ho. En aquets moment, neix una trajectòria que, fins avui, ha estudiat les escriptures subversives i que, de mica en mica, s’ha anat centrant en la literatura inacabada.

Objectius

- Obrir horitzons nous al Departament de filologia francesa i romànica de la UAB, amb una orientació original i pròpia sobre les escriptures marginals i les tendències literàries més actuals.

- Establir vincles permanents amb altres universitats de tot el món.

- Col·laborar amb institucions i centres catalans per a promoure la literatura i la cultura franceses i construir ponts amb la cultura catalana.

Trajectòria

El treball realitzat pel GRES s’ha vist reflectit en diferents articles i ponències dels investigadors principals i en l’organització de diversos col·loquis i congressos:

1.- El Col·loqui Internacional sobre Vicente Huidobro i les avantguardes, Facultat de Traducció i Interpretació (FTI), UAB de1999.

Organitzat per Núria d’Asprer.

2.-  I Seminari sobre Escriptures Subversives, Facultat de Lletres, UAB.  Maig de 2000.

Aquest primer seminari es va centrar en les escriptures titllades de subversives.  En aquesta jornada es va reflexionar sobre el tema « L’espace du subversif et son écriture ». Els actes van començar dimarts 16 de maig amb una conferència titulada « La littérature subversive : une impossibilité conceptuelle ? ». Aquest acte, com també el debat posterior, van ser a càrrec del professor Jean-Christophe Martin. D’altra banda, es van realitzar quatre seminaris: « Sens et contre-sens à l’époque du Symbolisme », a càrrec del professor Ricard Ripoll i « Autofiction et subversion », à càrrec de la professora Mar García. Aquets seminari es va continuar dimarts 23 de maig amb les conferències « Dialectique de la contrainte et de la fiction », realitzada pel professor Hermes Salceda i « Iconicité et subversion », per la professora Núria d’Asprer.

3.-  El I Congrés Internacional sobre “les Escriptures Fragmentàries”. Juny de 2001.

Aquest congrés, organitzat per Mar Garcia, Ricard Ripoll i Sixte Marcos (becari FPI del DURSI), i gràcies als ajuts del Ministeri d’Educació, de la Generalitat i la UAB, reuneix més de vint investigadors i professors de tot el món: Quebec, Israel, França i Magrib. Gràcies als diversos ajuts rebuts, el GRES va poder publicar unes Actes amb la col·laboració de la Universitat de Perpinyà: Ricard Ripoll, L’Écriture fragmentaire : théories et pratiques,  coll. “Etudes”, Presses Universitaires de Perpignan, 2002 (ISBN: 2-914518-24-2).

En aquest congrés, el GRES es centra en un aspecte concret triant el tema de les escriptures fragmentàries. Si bé és fàcil relacionar gèneres com la poesia o el teatre amb la noció d’ inacabament i de fragmentació, la novel·la és el gènere que més se’n allunya. La idea tradicional de la novel·la, que apareix al segle XIX, s’oposa clarament a la idea d’escriptura fragmentària, i fa que aquest tipus d’escriptura s’associï sovint a un discurs poètic.

En aquests context, el blanc guanya importància tot imposant la seva força poètica, que marca el principi i el final d’una experiència i que, sovint, ocupa un lloc més important que el propi text. Nietzsche, Desnos, Blanchot, Barthes, l’Oulipo... L’escriptura fragmentària demostra que la literatura és un palimpsest que, fragment rere fragment, acaba constituint un tot.  Cada fragment esdevé una part d’una identitat que s’amaga enmig de bocins dispersos. Sovint, podem relacionar la forma fragmentària amb una personalitat determinada: a una manera de concebre el món i de representar-lo. Podríem dir que l’escriptura fragmentària proposa una filosofia nòmada, en lloc d’un text-continent: una polifonia de veus que desdoblen els subjectes i que expulsen la figura de l’autor. I és que, de fet, l’escriptura fragmentària és la conseqüència de diverses crisis: crisi de l’obra per la caducitat de nocions com l’acabament, crisi de la totalitat, entesa com a impossibilitat, crisi dels gèneres i crisi del subjecte. Al capdavall, el que es posa en dubte és la figura d’un creador absolut, d’un Déu que controlaria tots els fils de la seva creació. La crítica d’aquest tipus de creador culmina amb els Cants de Maldoror, de Lautréamont, en què el veritable subjecte no és altre que l’escriptura mateixa. Val a dir: mitjançant subjectes diferents en cada cas, els diversos fragments que composen aquesta obra inauguren un nou model d’escriptura, un model que converteixen la poesia en el rebuig de qualsevol dogma.  

4. El Simposi Internacional sobre “Autoficció i subversió del pacte autobiogràfic”. Octubre i novembre de 2002.

5. El II Congrés Internacional sobre “Estratègies de l’il·legible”. Juny de 2003.

En aquest Congrés, el GRES reflexiona sobre el que M. Bakhtine anomena novel·la “polifònica”, i que han rebut, sovint, diferents apel·lacions, com ara “escriptures no-convencionals”, “escriptures subversives”, “escriptures d’avantguarda” o “antiburgeses” o fins “revolucionàries”. Els temes tractats versen sobre un model literari que rebutja el model de societat burgesa, i introdueix una exacerbació del sexe com a element de “demarcació”, que situa l’escriptura en l’àmbit de la provocació, o que, per exemple, fa desaparèixer la unicitat del subjecte, creant, així, diverses instàncies narratives dinàmiques, creant així Podem dir, doncs, que és una lectura que vol trencar amb una literatura convencional, la qual pretén imposar una “legibil·litat” fundada en un model històric, ideològic i polític precís.

El GRES se centra sobretot en la noció d’ “il·legible”, atès que aquest adjectiu suggereix “el que no es pot llegir” però també aquella lectura “que no suportem”, “que no som capaços de llegir”, definició, aquesta última, de caràcter clarament ideològic.

En aquest context, el lector adquireix una posició activa en la lectura completant el significat del text, que deixa de ser concebut com un tot unitari i clos i, el la lectura que abans era monòleg es converteix un diàleg continu entre el text i el món. És per això que l’escriptura es presenta com un cavall de batalla que té com a objectiu trencar amb les convencions socials. Som davant una literatura que vol substituir una consciència representativa per una consciència productiva. Així, es canvia radicalment el concepte de comunicació textual, que deixa de ser una relació entre l’escriptor i el lector, per a esdevenir un procés pràctic que escenifica una escriptura i la lectura corresponent.

 6. El Col·loqui Internacional “L’Altre de la Literatura”, sobre Lautréamont. Del 23 de novembre al 28 de novembre de 2006.

En aquest homenatge dedicat a Lautréamont, i realitzat amb la col·laboració de l’AAPPFID (Associació dels Amics Passats Presents i Futur d’Isidore Ducasse), es realitzà una lectura de textos de l’autor, titulada “ Els creadors catalans llegeixen Ducasse” i una conferència sobre le Clézio, a l’IFB.  Per últim, dissabte 28 tingué lloc una taula rodona sobre la recepció a Catalunya de Lautréamont, a càrrec de Jordi Coca i Biel Mesquida, entre altres.

7. El seminari “Al voltant de Jacques Dupin”, amb la col·laboració d’Arts Santa Mònica i de la Fundació Joan Miró. 19 i 20 de maig de 2009.

8.- Col·loqui Internacional Antonin Artaud: “La Lettre en Corps: Lectures de Suppôts et Suppliciations”. 17 i 18 de juny 2010.

En aquest col·loqui, dijous 17 de juny Manuel A. Tost presidí una sessió en què Ismaël Jude i Bernard Bérubé realitzaren, respectivament, les conferències titulades « Qu’est-ce qui suppose ? » i « Scénographies et performance du sujet en milieu receuillistique ». El mateix dia, Clara Ubaldina Lorda presidí una sessió en què Pierre Truchot desenvolupà el tema « Antonin Artaud : En Corps-temps » i, Judith Michalet, « L’Intégrité du corps anarchique et la maîtrise langagière de l’informel. Une approche de Suppôts et Suppliciations à la lumière de la philosophie deleuzienne ». Posteriorment, l’escriptor Jordi Coca tractà sobre la relació entre Artaud i Palau i Fabre i les traduccions d’aquest últim i, per acabar, Arnau Pons clausurà la jornada amb un retrat d’Artaud.

Divendres 18 de juny, Núria d’Asprer presidí una sessió en què Marie-Hélène Cabana realitzà una conferència titulada « Le corps soufflant » i Branko Aleksić descrigué la relació entre Artaud i Lacan en una conferència titulada « Artaud et “le Dr. L…” [Lacan] : La médecine mentale devant le surréalisme ». Anna Corral s’encarregà de presidir la següent sessió, en què Matthieu Haumesser desenvolupà el tema de « Les Idées en souffrance – la gigantomachie d’Artaud dans Suppôts et Suppliciations ». El mateix dia, Ricard Ripoll presidí una sessió en què Véronique Lane analitzà el tema « Artaud et ses singes » i Marc Courtieu realitzà la conferència « De la métaphore dans Suppôts et Suppliciations, ou Artaud le mélancolique ». En la sessió de tarda, Eric Hoppenot presidí una sessió en què Alain Milon desenvolupà el tema de « Corps de la langue : Ma voix est ma fêlure » i, Olivier Penot-Lacassagne, el de « Antonin Artaud, en limite d’écriture ». El mateix dia, Vicenç Altaió, director d’Arts Santa Mònica, realitzà una visita comentada de l’exposició « Valère Novarina. Le Théâtre du Dessin : 2587 personnages, 427 noms de Dieu ». Per a finalitzar la jornada, Carles Hac Mor realitzà una conferència titulada "L'escriptura de la crueltat i la mirada estràbica d'Antonin Artaud"; Marta Segarra analitzà les figures d’Artaud i de Derrida i Ramon Lladó tractà sobre la traducció d’Artaud de Le Moine de Lewis.

Dissabte 19 de juny, com a clausura del col·loqui, es realitzà una vista guiada a la Fundació Palau i Fabre (Caldes d’Estrac), on es realitzà una conferència sobre la relació entre Palau i Fabre i Artaud.

9.- Journées OULIPO. Desembre 2010

Dilluns 13 de desembre, després de la inauguració de l’exposició “50 anys d’OULIPO”, Eugenio Tisselli i Ester Xargay van fer una conferència-homenatge sobre Raymond Queneau, seguida d’un homenatge a Georges Perec, a càrrec de Marc Parayre (IUFM Montpellier). L’endemà, dimarts 14 de desembre, Màrius Serra va realitzar una conferència titulada "Joc i literatura". Els actes de dimecres 15 van ser un taller d’escriptura i una presentació de l’Oulipo, ambdós actes a càrrec d’Anne F. Garréta i Valérie Beaudouin. L’endemà, dia 16, Hervé Le Tellier va continuar amb un segon taller d’escriptura i, finalment, divendres 17 de desembre, Ramon Lladó va clausurar les jornades amb una conferència sobre les traduccions de l’OULIPO.