Occitània

Occitània abasta ben bé una tercera part de l'Estat francès amb una extensió de 190.000 Km2 i 13 milions d'habitants. S'estén des dels Pirineus (amb la Vall d'Aran inclosa) fins els Alps (incloses 12 valls occitanes a la vessant del Piemont d'Itàlia) i des de l'Atlàntic (des de Bordeus a Baiona) i fins el Mediterrani (des de Salses fins més enllà de Niça passant la frontera italiana). Inclou, doncs, una gran ossada física que són la serralada del Pirineu, el Massís Central i els Alps provençals.

Occitània no és una nació amb límits geogràfics determinats per muntanyes i rius. Els límits d'Occitània són la seva llengua, que passa rius i muntanyes i divisions administratives interiors i d'estats. Són 32 departaments de l'Estat francès, 12 valls alpines de l'Estat italià i una vall pirinenca, la Val d'Aran, a l'Estat espanyol.

Històricament ha estat composada per Gascunya, Guiena, Llemosí, Alvèrnia, Delfinat, Provença i Llenguadoc, malgrat que avui la divisió administrativa és sensiblement diferent quant a límits i denominació de cada país. Les regions avui definides són: Aquitània (que inclou part de Gascunya i de Guiena i el Perigord, a més del País Basc Nord), Llemosí, Alvèrnia, Roine-Alps (que inclou part del Delfinat, a més de zones franco-provençals), Provença-Alps-Costa Blava (Provença), Migdia-Pirineus (part de Gascunya i part del Llenguadoc) i Llenguadoc-Rosselló (la resta del Llenguadoc i una petita part de Provença, a més de la Catalunya Nord).

La història d´Occitània ha estat molt intensa, i la porositat cultural del país ha estat extraordinària. Té un substrat ibero-basc de la cultura pirinenca i influències celtes derivades d’immigracions, s’hi van introduir els lígurs en el seu extrem més oriental, els grecs van colonitzar Provença i finalment Occitània va patir una profunda romanització.

Al llarg de l'alta edat mitjana, l'orient d'Occitània va consolidar una estructura de poders comtals cada vegada més cohesionats entre ells i, a la vegada, més distants de l'autoritat reial. A imitació del comte de Barcelona, el comte de Tolosa feia i desfeia amb independència de l'autoritat reial, tot tractant de teixir un futur regne. Les polítiques matrimonials i els lligams tradicionals entre vassalls del mateix emperador a nord i sud del Pirineu van començar a configurar, d'una forma explícita en el regnat de Pere I de Catalunya-Aragó, la possibilitat d'una confederació catalano-occitana. És en aquest moment que es produeix la croada contra els albigesos i l'estroncament no sols d'aquest projecte polític sinó també de la viabilitat d'Occitània com a construcció.