Pere Rovira
LA VAGA
No cal res més: un gran carrer
ple de gent que somriu al migdia,
diu qui té la raó.
No els trobes mai
quan surts a airejar el vici de dormir malament
i el sol dels jubilats és com una aspirina.
Avui està apagada la llum d’asma
dels tallers i les fàbriques; l’agulla
de les hores no cus a l’inrevés
el temps d’aquesta noia de la brusa vermella,
el d’aquell home gran que se la mira
amb la tendra sorpresa de recordar el desig:
la brusa passa onejant pels seus ulls
com les banderes roges del matí
pels vidres esquirols d’una botiga.
“Que el límit de l’esquerra només el marqui el cor”,
s’ha escrit. El cor, de qui? respons:
El cor armat, el cor blindat dels bancs,
el pàl·lid cor polític que els serveix,
o els cors que avui defensen l’alegria?
De nit, en els balcons brillen les brases
d’homes que odien el matí. La vaga
s’ha acabat, però ells l’allarguen
amb el fum de l’insomni. Fa calor,
i demà en farà més vora les màquines,
que tornaran a ser sagrades, com la llei
dels diners, com l’esfera del temps i de l’amor.
Ja no és vespra de res aquesta hora llagada,
ja ve l’alè de l’alba, fort, espès
com una bafarada d’hospital,
i torna, biliosa, a les finestres
la llum d’un altre dia de treball.
La vida en plural (1996)
